MENÚ MES GENER 2014

L’ENTREVISTA... Carme Claret, conserge

Si hagués de jubilar-me més tard, no m’importaria. 

Em dic Carme Claret Fortuny, tinc 62 anys. Sóc de Camprodon però visc a Olot des de que em vaig casar i tinc una filla. Les motos i els cotxes són els hobbies de la família els migdies del diumenge. Entre ballar i músi- ca em quedo amb el patinatge, ja que de jove el practicava. De fet, el dia abans de casar-me vaig patinar tot el dia, era l’última patinada de soltera

Quan temps portes treballant a l’Escola Malagrida?

Fa 24 anys. Jo venia a les assemblees de l’escola i un dia la conserge no hi era
i vaig preguntar per ella. Em varen dir que no es trobava bé. Després, un dia el professor Joan Torres em va preguntar si volia treballar com a conserge. Al tenir una feina que tenia no era del meu gust, la resposta va ser que sí. Ara veig que va ser una bona decisió, ja que em trobo com peix a l’aigua, el pares i professors sempre m’han tractat molt bé.

Com veus la feina que fas?

Em sento molt a gust. Si m’hagués de jubilar més tard no m’ importaria, ho faria amb molt de gust.
Gaudeixo molt amb les festes de l’escola, especialment les de Nadal. En aquestes dates, a tota l’escola es respira un aire diferent.

Quin moment t’ha fet riure més?

Quan vénen les festes de Nadal, els més petits parlen i corren pels passadissos de l’escola i jo els explico que en “Fumera” està present durant tot el Nadal a l’escola. Als més petits, els explico que he vist un patge al pati o en una classe... després ells vénen a preguntar-me, Carme has vist un patge? i responc: aquest matí n’he vist un al pati!! I jo ric mol 

I el moment més trist que has viscut?
(Aquí, a la Carme li canvia la cara).
La mort d’en Robert Bayer i de la Pilar Pastoret van ser uns moments molt tristos. La Pilar era molt bona companya i en Robert era una persona molt culta i un bon company. En Robert va escriure el primer llibre de la història del Malagrida. Per mi, les dues morts varen ser una pèrdua molt sentida.
Una vivència?
Un dia van venir a l’escola dos senyors, un d’Olot i l’altre de Salamanca. El sen- yor de Salamanca va fer el servei militar a Olot i havia estat empresonat aquí a l’escola, al soterrani. Durant la Guerra Civil, l’escola Malagrida va ser una “caser- na militar”, i als soterranis, hi havia la presó.
La història comença quan el senyor d’Olot va anar de viatge a Salamanca i per circumstàncies de la vida va coincidir amb el sr. que va fer la mili a Olot i es van fer amics. El senyor de Salamanca en una visita a Olot va voler tornar a la caserna de la mili, que era l’escola. Va demanar si li podíem ensenyar el soterrani i quan va entrar va dir: “esta es la pared que yo estaba encadenado” assenyalant amb el dit la paret. Pobre home, quins records...
Com creus que et definirien els nens?
Uff.. persona seriosa i molt respectada.
La visió que els nens tenen de mi és molt diferent a la d’un adult. Quan alguna vegada he acompanyat els nens a excursió, s’han quedat molt sorpresos, ells em diuen: però vens amb nosaltres d’excursió?
Ells, em veuen diferent dels professors, perquè sóc la Carme, la Conserge.